dijous, 31 de març del 2011

Dies 57 - 59: Dones al poder

Estem a Lijiang, una de les ciutats més turístiques del nord de Yunnan. I no és d'estranyar, tot el casc antic està ple de carrerons empedrats que dibuixen rutes laberíntiques entre canals d'aigua i cases antigues reconvertides en botigues de souvenirs, restaurants i hotels. Aquí qui mana són les dones (tot i que l'Arnau diu que manen a tot arreu), si preguntes pel "lauband" ("jefe") sempre apareix una senyora, i és que els naxis, l'ètnia majoritària de la zona, han viscut fins fa poc en famílies matrilinals. Tot i que els caps locals eren sempre homes, les dones mantenien el control social a través de les relacions sexuals flexibles (tenien amants, però no marits), els fills pertanyien sempre a les mares, que heredaven totes les propietats i eren les ancianes les que mediaven en les disputes. Una altra curiositat dels naxis és que tenen un idioma propi basat en pictogrames (a l'estil dels antics egipcis), que és l'únic llenguatge jeroglífic que encara està en ús.
I després d'unes breus pinzellades sobre la cultura naxi tornem al viatge. Portem tres dies aquí i ha passat de tot. Ha sortit el sol, ens hem perdut pels carrerons, hem trobat xoriço i pernil, a l'Arnau li ha explotat la mampara de la dutxa a sobre mentre s'ensabonava (tranquil·la Júlia que, a part de quatre tallets, està bé), hem comprat 2 kilos de taronges pel mal de coll,  hem menjat baba (un pa típic naxi que pot ser dolç o salat), hem dinat en un menjador comunitari envoltats de dones que observaven la nostra habilitat amb els palets xinesos (com que ja portem dos mesos de pràctica, les decepcionem perquè no ens cau res), hem vist el Yulong Xueshan (Montaña Nevada del Dragón de Jade) impressionant amb els seus 5.500 metres d'altura ...

Lijiang al capvespre

Teulades

Xoriço i pernil?

Escriptura naxi

Lijiang

Un estany que no sabem com es diu

Baisha
Parada tècnica per respirar

El Yulong Xueshan

Dones naxis dansant
Punt i a part es mereix la nostra visita al Doctor Ho, un metge de 90 anys que té una clínica al poblet de Baisha, "La clínica de hierbas chinas de las Montañas del Dragón de Jade de Lijiang", i que s'ha convertit en tot un mite, protagonista de reportatges, llibres i articles de revistes de tot el món, que guarda cuidadosament a la seva clínica. Quan li diem que som de Barcelona de seguida ens treu un article traduït al català, que llegim bebent una tasseta del seu té medicinal. Abans de marxar, ens prepara una de les seves "pocions màgiques": per la Laura dos paquetets d'herbetes per la hipertensió i per l'Arnau un sobret pels mocs i el mal de coll. Ja us direm si funciona ...

Amb el Dr Ho a la seva clínica
El segon punt i a part ha estat el retrobament amb el Dani i l'Ares, una parella de tortosins que vam conèixer a Kunming i amb els que hem anat coincidint aquests dies. Porten uns mesos viatjant per l'Índia i el sud-est asiàtic, ell és periodista i ella ha estudiat comunicació audiovisual i ha treballat de productora a la Isla de los famosos, així que hem tingut uns sopars i unes birretes ben amenitzats.

Bebent Dalis en un bar "alternatiu" amb l'Ares i el Dani

dilluns, 28 de març del 2011

Dies 52 - 56: Luka luka ... biu-tiful!

És la una de la matinada, acabem d'arribar a Dali i un altre cop ens preguntem: "hauria d'estar aquí, no?". Tot i això, ha estat una sort que l'alberg que buscàvem no hi fos, perquè en un carreró sense sortida il·luminat amb fanalets vermells hem acabat trobant un hotelet molt xulo i més barat (50 yuans per nit).
Al costat del llac Erhai i protegida per muntanyes de més de 4.000 metres d'alçada, la ciutat antiga de Dali està plena de casetes blanques, amb teulades negres i pintures en tons grisos a les parets, a l'estil de l'arquitectura tradicional dels bai, l'ètnia majoritària de la zona. Malgrat que els carrers principals estan plens de botigues de souvenirs i restaurants amb menús occidentals, la ciutat no ha perdut el seu encant i lluny del Foreigners street (carrer dels estrangers) es poden trobar coses més autèntiques, com les parades del mercat de verdures o petits restaurants i botiguetes més freqüentats pels xinesos. A més, el diumenge fora de les antigues muralles de la ciutat apareix un mercat on s'hi pot trobar de tot, des d'un dentista empastant dents sota un parasol fins a un tram sencer ple de parades de bitxo (no d'insectes, sinó de guindilles vermelles) que les dones compren a cabassos i a nosaltres ens fan plorar els ulls només de passar-hi pel costat.
El llac Erhai està rodejat de poblets igual de bonics que Dali però sense turistes ni souvenirs, així que agafem bicicletes i pedalejant ens perdem entre camps de cultiu, cases bai amb portes precioses, homes que fumen, dones que recullen enciams, temples taoistes destartalats, temples budistes ben conservats on els monjos ens conviden a te i fruita i acabem finalment a les famoses Tres Pagodes, l'atracció turística per excel·lència de Dali, que ens conformem a mirar des del vidre de la porta per estalviar-nos el preu abusiu de l'entrada. 
També visitem un parell de poblets: Xizhou amb una arquitectura bai molt ben conservada, carrerons sense sortida i cases amb la porta oberta que ens permeten xafardejar els patis interiors i trobar nens fent els deures i iaies que deixen de cosir quan ens veuen per treure'ns la bosseta plena de souvenirs; i Zhoucheng, on les dones del poble no ens paren de perseguir per portar-nos a les seves botigues mentre diuen "luka, luka biu-tiful!". Aquesta frase s'està convertint en el politono del viatge, perquè avui a Shaping, un poblet que tots els dilluns acull un mercat rural molt pintoresc, no parava de sonar entre les dones de les paradetes de joies de llautó i antiguitats. Al final la Laura ha sucumbit al "luka, luka biu-tiful!" i s'ha comprat unes arrecades, el primer souvenir del viatge.

Casa bai de Dali
Porta d'una casa en un poble prop del llac
L'Arnau passant amb bicicleta per davant del temple budista
Pobles entre els camps al costat del llac
Laura fent la "grulla"
Les Tres Pagodes des del vidre de l'entrada

Dentista al mig del mercat de Dali
Bitxos picants

Carreró de Xizhou

Dones amb les seves cistelles de la compra al mercat de Shaping
Dinant al restaurant del mercat de Shaping

dijous, 24 de març del 2011

Dies 49 -51: Hauria d'estar aquí, no?

Hem estat tres dies a Kunming, la capital de la província de Yunnan, una ciutat petita i tranquila a 2000 metres d'alçada, on per fi hem tornat a veure el sol (però amb les jaquetes encara posades). Aquí hem afegit una norma més per les nostres notes de viatge: confirmar que les coses no han canviat de lloc o desaparegut abans d'anar-hi.

A Xina les ciutats creixen molt depressa i, per tant, els canvis són constants. Ja havíem notat que la nostra guia editada el 2008 estava una mica obsoleta en alguns aspectes, com els preus dels allotjaments i els llocs turístics, que han augmentat considerablement; però encara no ens havíem trobat coses mogudes de lloc.
La primera va ser l'estació d'autobusos nocturns, que havia canviat d'ubicació i no estava on indicava el mapa i el mateix ens va passar amb els consulats de Birmània i Laos, que també s'han traslladat als afores de la ciutat. El millor però, és que un dels restaurant que recomenava la Lonely Planet senzillament ha desaparegut, quan vam arribar al lloc on suposadament havia d'estar ens vam trobar que havien enderrocat una illa de pisos sencera i un xinès ens va confirmar que, efectivament, el restaurant s'havia volatilitzat. La frase que més hem repetit aquests dies ha estat: "hauria d'estar aquí, no?"

Avis practicant taichi al Parc del Llac Verd
El temple budista de Yuantong
Monjo budista i drac Sheron al temple
Pagoda est (la torre de Pisa oriental)

dimarts, 22 de març del 2011

Dies 44 - 48: Paisatges de la Xina rural i mal de cul

El dia 17 de març va ser l'aniversari de la Laura (i de la seva mare) i, si l'any passat la vaig sorprendre amb un sopar de "delicatessens" enmig d'una nevada Transilvània, aquest any li tenia preparada una cosa millor: un dia sencer de viatge en autobús per una carretereta plena de corbes i forats, ideal per acabar amb l'estòmag ben remogut i un mal de cul considerable. Com podeu veure procuro molt bé els detalls ...
Per sort, el paisatge era preciós i el vam poder observar amb absolut deteniment, ja que l'autobús anava a una mitjana de 25 km/h (va arribar a un màxim de 60km/h en una de les poques rectes asfaltades). Amb aquesta  velocitat i tenint en compte que ens aturàvem cada vegada que algú, ja sigui des d'un poble o al mig del camí, movia la mà per pujar-hi, no és d'estranyar que aconseguissim batre rècords i fer 70 km en 3 hores i quart. A Liping ens esperava un altre autobús i 7 hores més de trajecte per carreteres sinuoses fins a Kaili, on només arribar va començar a ploure.
Per sort, la xocolata Dove que em va comprar l'Arnau i estar a casa de la Lucia, uruguaiana, i el Dave, irlandès, durant uns dies van fer més agradable el mal temps. Des de Kaili vam visitar alguns poblets miao dels voltants, com Langde, on vam estar a casa d'una família local que ens va obligar a dormir en habitacions separades, ja que la seva tradició no permet a les parelles no casades dormir juntes (o això ens van dir). Vam sopar verdures acabades de collir de l'hort i plats típics de la regió acompanyats d'un bon baijio artesanal. Després ens van rentar la cara, les mans i els peus en un cubell amb aigua calenta i sabó i vam jugar unes partides de cartes abans d'anar a dormir. Lògicament, ni ells parlaven anglès ni nosaltres el seu idioma, però a la cinquena partida vam començar a entendre com funcionava el joc ... i l'Arnau els va acabar apallisant!


El diumenge hi havia mercat a Kaili, tots els carrers del centre estaven plens d'homes buscant compradors per les seves vaques, gallines i ànecs i dones vingudes dels poblets dels voltants venent fruites i verdures, cada una amb el seu vestit i el seu pentinat tradicional. A cada poblet tenen un estil diferent i es pot reconèixer de quin venen segons els complements i el tipus de recollit dels cabells. Al migdia, aprofitant que havia sortit el sol i feia un dia esplèndid, vam anar amb la Lucia i el Dave a Zhaoxi, on vam ajudar a una velleta a triturar les plantes que serveixen per preparar el menjar dels seus porcs.






Dies 40 - 43: Zhuangs, Miaos, Dongs i dos catalans

Aquests dies estem enfilant la ruta cap a la província de Guizhou per la porta del darrera. De bus en bus i de poblet en poblet, recorrem quilòmetres de carreteres secundàries abonyegades, coneixem la Xina rural i descobrim algunes de les més de 50 minories ètniques que hi habiten.
El primer destí és el poble zhuang de Ping'an, situat enmig de les terrasses d'arròs de la Columna del Drac, on aconseguim arribar després de quatre autobusos i mig dia de viatge. El poble, un centenar de cases de fusta, està situat a la part alta d'un turó i rodejat de terrasses d'arròs que arriben fins al cim i converteixen la muntanya en una gran escala amb graons de diferents tons i colors. Fem una passejada per les terrasses, que no perden el seu encant malgrat estar cobertes per una boira espesa de primavera, i ens animem a seguir caminant fins al poble veí. Enmig del bosc però, ens trobem dues dones zhuang que ens aturen per fer-se fotos amb nosaltres i ensenyar-nos els seus llargs cabells negres. Tot i això, ja es veia a venir que tanta simpatia no seria gratuïta (els habitants d'aquest poble estan molt acostumats al turisme, tant que les dones van vestides amb el vestit tradicional però porten bambes Nike i mòbil d'última generació penjat del coll)  i ens comencen a treure souvenirs. Després de dir-los que "bu yao, bu yao xiexie" (no volem, no volem gràcies) ens reclamen diners per haver-los fet la fotografia i ens persegueixen camí de tornada fins que finalment els queda clar que "no money" i marxen sense el somriure amb que havien aparegut.







El següent destí és el poble miao de Basha, on no hi arriba l'autobús, que ens deixa al veí Congjiang. De tots els llocs on hem estat fins ara, aquest últim serà l'únic on segur que no hi tornarem. Congjiang és lleig, els allotjaments són cars i als restaurants t'intenten estafar. La propietària del lloc on vam menjar va acabar trucant a la policia perquè ens negàvem a pagar 15 yuans per un plat que el dia anterior ens n'havia costat 8 (sabem que els preus són ridículs, però no ens agrada sentir-nos estafats); com que els agents de seguretat trigaven a arribar vam tenir temps d'acordar pagar-ne 12 i santes pasques. Després es va posar a ploure i vam arribar a Basha molls i emprenyats. Malgrat estar-hi poca estona, vam poder veure el principal atractiu d'aquest poble: els homes, amb el seu punyal penjat de la cintura i els cabells llargs recollits en un monyo damunt del cap. La llàstima és que amb la pluja no vam poder fotografiar-los.


Avui la sort s'ha tornat a posar de la nostra banda: ha deixat de ploure, hem arribat a un poblet preciós i tranquil habitat per l'ètnia dong, Zhaoxing, on hem trobat allotjament i menjar deliciós a preu raonable, i hem rebut la resposta d'una couchsurfer d'Uruguai que ens allotjarà a casa seva a Kaili (el pròxim destí). 
Amb tanta bona notícia hem sortit al carrer amb un somriure i Zhaoxing no ens l'ha tret pas. Com a la resta de poblets les cases són fetes de fusta, però en aquest hi ha ponts de vent i pluja, que s'anomenen així perquè protegeixen la gent del vent i la pluja (com el seu nom indica), i torres cilíndriques amb diferents nivells de teulades. Sembla ser que som els únics estrangers que hi ha des de fa dies al poble, la gent ens saluda contenta i intenta xerrar amb nosaltres, encara que sigui en mandarí i no entenguem ni un borrall. 






PD: 1 euro = 9 yuans

diumenge, 13 de març del 2011

Dia 39: Buscant les boles de drac

Avui els núvols kingtons ens han donat una treva i, tot i que no ha sortit el sol, hem pogut anar amb bicicleta pels voltants de Yangshuo. Hem pedalejat per carreteres, camins de terra i caminets plens de fang entre plantacions d'arròs a banda i banda del riu Yulong, camps i horts amb pagesos treballant i vaques pasturant i poblets de cases fetes amb maons grocs. Les hem buscat entre les muntanyes, però no hem trobat les boles de drac ...
Al vespre, partit de bàsquet amb els amics del Sam. Segons l'Arnau, els xinesos tenen un estil una mica ortopèdic a l'hora de jugar, però efectiu perquè les encistellen gairebé totes. L'han fet suar una estona ...

Travessant el pont del riu Yulong
Amb les muntanyes màgiques
Camps, horts i un poblet
Porta d'una caseta
Moon Hill
Els jugadors...
... i el partit. Tres puntos colega!