dijous, 8 setembre de 2011

Final de trajecte

El nostre últim destí ha estat Tailàndia. Primer, quatre dies de relax i platja a la bonica illa de Phi Phi, prenent el sol, fent snorkel, veient postes de sol des del cim més alt de la illa i banyant-nos a la famosa platja de Maya Bay, a la veïna illa de Kho Phi Phi Lee, la que surt a la pel·lícula The Beach. La platja és preciosa, però la peli l'ha fet tan famosa que, a no ser que hi vagis a les 7 del matí, està plena de turistes i vaixells.







I d'uns dies de sol esplèndid cap a les tardes grises i plujoses de Bangkok, on hem passat els últims dos dies. La ciutat és molt gran i no hem tingut temps de recórre-la tota, però sí que hem viscut el bullici de Kao San Road, on per 5 euros pots aconseguir un carnet de conduir, un de la CIA o un títol de graduat per la Universitat de Columbia; la majestuositat del Gran Palau, l'anar i venir de vaixells pel riu Chao Phraya i l'àmbient atapeït i comercial de China Town.
Tot i que els tailandesos acostumen a ser molt simpàtics, hem tingut la mala sort de topar-nos aquí amb algunes de les persones més desagradables de tot el viatge. Així que ens quedarà un record una mica agredolç del país, haurem de tornar-hi per canviar-lo!








Un passeig ràpid per la història de Cambodja

Després d'11 hores d'autobus nocutrn arribem a Phnom Penh, la capital de Cambodja. La ciutat ens agrada, és més petita i tranquil·la que Saigon, sense tantes motos creuant per tot arreu. Els carrers i els edificis conserven l'ambient asiàtic i també algunes mostres de la seva història recent, com el Museu de la S21, un antiga escola que el govern comunista de Pol Pot i els khmer rojos van convertir en presó i sales de tortura entre 1975 i 1979, durant la Democratic Kampuchea. Alguns presos passaven d'aquí als anomenats Killing Fields, on eren assassinats i enterrats en fosses comunes. Les dades apunten que durant aquells anys els khmers rojos van fer desaparèixer un quart de la població cambodjana. Actualment els principals membres de l'antic govern comunista que encara són vius estan sent jutjats per genocidi i crims contra la humanitat.





I de la història recent passem al passat gloriós del país, quan els khmers van dominar el sud-est asiàtic entre els segles IX i XV sota el conegut com imperi angkorià. La perla d'aquest època daurada és la ciutat d'Angkor, un gran complex ple de temples, pagodes i palaus enmig de la selva, que ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El més conegut és el temple d'Angkor Wat, però la zona està plena d'edificis més petits i amb tant o més encant, alguns mig deborats per la selva, altres mig en ruïnes, però tots conserven alguns dels seus gravats, escultures i torres que els fan únics. Ens vam passar dos dies sencers veient temples i cada un ens sorprenia perquè tenia alguna cosa que el feia diferent a l'anterior.











dimecres, 7 setembre de 2011

On s'acaba el Mekong

Des de les planes del Tibet recorre cabalós fins a sis països, la Xina, Birmània, Laos, Tailàndia, Cambodja i Vietnam, al llarg de 4.800 quilòmetres per desembocar finalment al mar de la Xina meridional. El riu Mekong és el 8è més llarg del món i una font de riquesa pels països del sud-est asiàtic, que pesquen els seus peixos i reguen els camps d'arròs amb les seves aigües. Al llarg del nostre viatge hem anat seguint part del curs del riu i no volem marxar sense passar pel delta del Mekong. Poblets de cases construïdes amb pilars de fusta sobre el riu, pescadors, mercats flotants, selves i plantacions de fruites tropicals, barquetes i barrets vietnamites composen el paisatge més relaxat i tranquil del sud del Vietnam.









PD Al delta del Mekong vam conèixer a una parella de malaguenys molt simpàtics i viatgers, la Patri i l'Adrián, i dos nois de Palència molt graciosos, el Jose i el Miguel. De fet, sembla que aquest any el Vietnam s'ha convertit en un dels destins de moda a l'estat espanyol, perquè al llarg del viatge n'hem trobat un munt. Això ha fet créixer l'interès dels vietnamites per aprendre castellà, perquè un guia que parli castellà cobra 3 vegades més que un que només parla anglès. El més graciós és que molts van a Cuba a estudiar i els guies d'espanyol que hem anat trobant parlen amb accent cubà "compañeros, cuando estábamos bajo el yunque del impelialismo yanqui ...".

dilluns, 5 setembre de 2011

Records de guerra

Saigon o Ho Chi Minh City, nom amb que es va rebatejar la ciutat l'any 1975, és la metròpolis més gran del Vietnam. Té més de 7 milions d’habitants, 5 milions de motos i és més moderna que Hanoi, però no té el seu encant.


El Museu de les restes de la Guerra és de visita obligatòria si es passa per la ciutat. S’hi exhibeixen tancs, avions i armament confiscat als Estats Units, s’hi recreen les condicions dels presoners vietnamites i els instruments de tortura que usaven els americans i s’expliquen històries i es mostren fotografies que fan posar els pèls de punta i et fan sortir preguntant-te com pot arribar l’home a ser tan cruel.




També vam poder presència una cerimònia en un temple caodaista, una religió que pretén sintetitzar el budisme, el cristianisme i el confucianisme,  que es va iniciar cap al 1920 al sud del Vietnam i actualment compta amb més de 3 milions de seguidors a tot el món. Els caodaistes creuen en un sol Déu i el seu objectiu principal és escapar del cicle de la reencarnació, cosa que poden aconseguir si no cometen cap dels seus cinc pecats (matar, robar, mentir, luxúria i sensualitat). Els seguidors es vesteixen de blanc, excepte els que ho són des de fa més de 10 anys, que van de color blau, vermell o groc i porten un ull sobre el turbant.





I d’aquí cap als túnels de Cu Chi, una xarxa de 200 km de túnels i coves subterrànies que s’estenen per tota aquesta zona rural i es van convertir en tota una llegenda per la seva efectivitat, que va permetre als comunistes del Viet Cong controlar aquesta àrea i resistir contra els americans. La mida dels túnels és vietnamita, amb unes entrades minúscules i uns passadissos on no s’hi pot caminar dret, només ajupit o a la gatzoneta. Caminen per un dels túnels durant 5 minuts i la sensació de claustrofòbia i angoixa és asfixiant, i imaginar que aquí hi va viure gentamagada durant anys!               




dimecres, 31 agost de 2011

Mar i muntanya

La següent parada va ser Dalat, una ciutat situada a 1500 metres d'altitud, a la zona muntanyosa del sud del país. Se la coneix popularment com a Ciutat de les Flors i quan ens hi anem acostant entenem perquè: aquí no hi ha els tradicionals camps d'arròs, sinó que està ple d'hivernacles on cultiven tota mena de flors, ja que el seu clima fresc-primaveral és ideal pel creixement d'un bon nombre de plantes. Les guies descriuen Dalat com un lloc bohemi i destí turístic d'enamorats, a nosaltres ens va semblar més aviat una ciutat molt "kistch". Té un llac ple de barquetes en forma de cisne del amor, un petit parc d'atraccions amb una còpia del castell de Disney a l'entrada, alguns edificis amb molins de vent holandesos ...  El més sorprenent va ser la Crazy House,  un edifici construit per un arquitecte vietnamita, que sembla haver-se inspirant en dos catalans: Antoni Gaudí i Salvador Dalí. L'edifici és una barreja entre conte de fades i casa de l'horror,  amb formes d'arbres, animals, telaranyes i coves. Per 35$ podies quedar-t'hi a dormir, però crec que nosaltres seríem incapaços d'aclucar l'ull allà dins.


El mal temps va fer que només passessim un dia a Dalat i decidissim anar cap a la platja, a Mui Ne, un petit poble de pescadors que s'ha convertit en un destí turístic molt popular gràcies a les seves dunes vermelles i blanques i també a les seves onades, que la converteixen en pol d'atracció pels amants del surf. Com a conseqüència d'això a les afores del poble hi ha 15 km de platja plens d'hotels i resorts, un a tocar de l'altre. Ens allotgem en un resort per motxilers, a primera línia de mar i amb piscina (12$ per nit). Caminar per les dunes vermelles amb el sol del matí ens fa sentir com si estiguessim veritablement en un desert. A la platja del poble s'hi amunteguen els peixos assecant-se al sol i les barquetes dels pescadors, algunes amb una peculiar forma rodona, com una piscina petita amb rems.





Aquesta última foto té sorpresa, obriu-la i ja veureu ...