Dies 60 - 62: El cel està molt a prop, no?

Ja comencen a ser habituals els trajectes amb bus per carreteres poc asfaltades. Aquest cop però, per afegir-hi emoció, al costat dret hi teníem un precipici, a l’esquerre una muntanya pedregosa amb constants esllavissades i al mig nosaltres avançant a pas valent durant set hores. La recompensa es diu Lugu Hu, un imponent llac situat a 2.685 metres d’alçada rodejat de poblets mosu i temples tibetans.

Com que no tenim molt temps (ja sabem que sona estrany, però a vegades la ruta no la decideix un mateix sinó el visat) optem per rodejar amb bicicleta els 50 km del llac. Els núvols es reflecteixen a l’aigua i sembla que gairebé els puguem tocar amb els dits. –El cel està molt a prop, no?- Aquest comentari que pot semblar absurd, ens fa adonar que realment no és el cel que està més baix, sinó que som nosaltres que estem 2.000 m més amunt del que estàvem acostumats a casa nostra.   

El Lugu Hu semblava el lloc amb més calma del món fins que a les 11h de la nit, mentre mirem The last emperor estirats al llit, un ramat de xinesos han (l'ètnia majoritària de la Xina, que constitueix més del 90% de la població d'aquest país i gairebé el 20% de la població mundial) borratxos desembarca a l’hotel i, per equivocació, ens aporregen en tres ocasions la porta de l’habitació; a un d’ells fins i tot li hem de parar els peus perquè entrava directe cap al llit. Per rematar-ho, a les 7h del matí el pastor que els venia a recollir a tots amb el bus, i aquest ja no anava borratxo, ens desperta de nou a cops de porta i, malgrat els seus insistents “sorry, sorry”, no s’estalvia una bona bronca plena de mala llet matutina de la Laura.

PD: Intentarem no fer-nos pesats amb els trajectes i les carreteres, però és que cada desplaçament que fem ens sorprèn d'alguna manera diferent.