Dies 75 - 78: Endavant

En record del meu avi Joaquim, que des del meu cor i d’algun racó del cel on ara està podrà seguir més tranquil·lament el viatge.  

El millor d'estar viatjant sense tenir un camí marcat és que pots agafar qualsevol tren que passa i pujar-hi. I això hem fet aquests últims dies, aprofitar les oportunitats que s'anaven presentant sobre la marxa.
Dalt d'un autobús vam conèixer una professora d'anglès xinesa que ens va convidar a casa seva per participar en una de les seves classes. I ja ens tens a nosaltres un diumenge al matí davant de sis nenes de 13 anys timidíssimes, que s'amagaven pel jardí perquè els feia vergonya parlar amb nosaltres. Al final vam aconseguir saber els seus noms i la seva assignatura preferida de l'escola: "computers". Per agrair-nos-ho, la Huan Lun Yuan, la professora, ens va convidar a dinar una mena de sopa de dumplings (com uns raviolis farcits de carn).

A la tarda vam decidir anar a visitar Menhun, el poble en si no era gran cosa, però vam veure que la carretera estava plena de joves portant a noies molt ben vestides amb les seves motos, així que vam parar-ne un que anava sol i ens va portar a tots dos cap a la meta: un festival dai enmig d'un camp d'hivernacles, amb dones molt elegants ballant, parades de pintxos, tómboles i casetes de tir. Sense saber com vam acabar en mig d'una taula plena de dais, cantant, ballant, aplaudint i bebent licor; encara ara no sabem si celebràvem un casament o era la ressaca de la festa d'any nou. 

Volíem aprofitar per veure els poblets del costat, però no llogaven motos ni bicicletes, així que vam decidir tornar. Per anar a Jinghong no hi havia bus directe, però l'Arnau va intentar escriure en caràcters xinesos el nostre destí i no ho deuria fer tan malament perquè no van passar ni deu minuts que un camioner es va aturar per portar-nos molt amablement de tornada a la ciutat mentre ens explicava en mandarí coses sobre la vegetació de la zona. L'únic que vam entendre era que hi havia molts plataners...

A la nit al Mekong Cafe vam veure un missatge d'un tal Juan que buscava gent per fer una excursió i vam decidir trucar-lo. L'endemà estàvem lligant cinc bicicletes a la baca d'un autobús per tornar a Menhun (qui ens ho havia de dir) i ja tens a un navarrès, una quebequesa, una xinesa i dos catalans pedalejant perduts per carreteres sense indicacions intentant buscar un llac que no vam saber trobar. Malgrat tot, vam trobar temples amagats, vam viure una tempesta tropical tancats dins una botiga de mòbils sentint com tot el poble cridava quan va marxar la llum i vam aprendre que, a vegades, tot és més senzill del que sembla i que el món, per sort, encara està ple de bona gent.

Punt i a part. Estem intentant seguir com podem el Barça, malgrat els últims resultats no acompanyin.