divendres, 29 d’abril del 2011

Quatre apunts per viatjar a la Xina

La Xina és un país apassionant, és tan bastament gran i variada que pot satisfer els interessos de qualsevol tipus de viatger, però també és capaç de suscitar sentiments contradictoris en qüestió de minuts. La censura informativa conviu amb el consumisme desmesurat, el detallisme artístic amb la brutícia i la contaminació de les ciutats, l'amabilitat d'uns amb el poc esforç per entendre't d'altres. El millor per gaudir a fons del país és adquirir una mica de lògica xinesa i recordar que ells representen el 20% de la població mundial, així que potser els "raros" som nosaltres...

Idioma: el mandarí és l’idioma oficial de la Xina, pràcticament tothom el parla i l’entén, tot i que hi ha regions com el Tibet (tibetà) i Guangzhou (cantonès) que tenen les seves pròpies llengües. És difícil trobar gent que parli anglès, fins i tot als lloc turístics. Per això, és recomanable aprendre quatre paraules de mandarí o portar una guia de conversa. Important, els gestos que fan amb les mans per simbolitzar els números són diferents dels occidentals i resulta molt útil aprendre-se’ls a l’hora de comprar i regatejar.

Diners: la moneda xinesa és el Renminbi (RMB) i la unitat bàsica és el Yuan, també anomenat col·loquialment quai.  El canvi pot variar força en poc temps i  va bé comprovar-lo de tant en tant. Quan nosaltres vam arribar estava a 8,5 yuans 1 € i quan vam marxar a 10 yuans 1 €. No tot els bancs canvien euros, però sí dòlars; el millor lloc per canviar i treure diners és el Bank of China.  La majoria de caixers no deixen treure quantitats superiors a 2.500 yuans.

Allotjament: els preus dels dormitoris col·lectius als albergs són de 25-40 yuans per persona. Si viatges en parella surt més a compte anar a hotels o guesthouse, perquè pel mateix preu, entre 40 i 80 yuans, pots trobar una habitació doble amb bany i televisió. Alguns hotels en principi no poden allotjar estrangers, però convé preguntar perquè acostumem a ser més barats. En temporada baixa és fàcil regatejar el preu de les habitacions. Una altra opció, sobretot a les ciutats grans, és fer Couchsurfing. No hem trobat gaires xinesos, però sí molts estrangers que treballen a la Xina i estar a casa seva és també una bona manera de conèixer millor el dia a dia del país.

Menjar: el menjar xinès és boníssim tot i que es gaudeix més si s’aparquen una mica les manies amb la higiene. Al principi sembla que tot sigui arròs i fideus, però tenen una gran varietat de plats i especialitats. Per menjar barat i autèntic el millor és anar als restaurants on van els xinesos i senyalar el que ells mengen, perquè les cartes acostumen a estar només en mandarí. Un àpat per dues persones pot costar entre 15 – 50 yuans. Són especialment recomanables els restaurants àrabs. Una frase molt útil pels que no els agrada el picant és “bu yao la” (sense picant). Als llocs turístics i a les ciutats es pot trobar també menjar occidental, més barat que a Europa però més car que el menjar xinès, i segons com en pots sortir decebut.

Transport: el millor per moure’s quan les distàncies són molt grans és el tren, on es pot escollir entre viatjar dret, assegut en cadira dura o tova o llitera dura o tova. Per viatges nocturns el millor i més econòmic és la llitera dura. També hi ha autobusos nocturns amb lliteres (mida xinesa), però resulten molt menys confortables.  En dies de vacances xineses o en temporada alta convé reservar els bitllets amb quatre o cinc dies d’antelació com a mínim. Per distàncies curtes i per moure’s dins de la ciutat el més econòmic és viatjar amb autobús (1 o 2 yuans per trajectes urbans) o bicicleta (un dia de lloguer costa entre 10-30 yuans). També es poden trobar vols econòmics al web d'e-long.  

Ens ha agradat: el menjar xinès, especialment el de la regió de Sichuan; i allunyar-nos de les grans ciutats per descobrir les zones rurals del sud.

No ens ha agradat: les entrades als llocs turístics són excessivament cares. En molts d’ells han construït un complex artificial per treure més diners als visitants. 

Cal anar en compte amb: pels xinesos és molt important mantenir la seva reputació i, per aquest motiu, no poden reconèixer que no saben alguna cosa. Convé tenir-ho en compte, sobretot a l’hora de preguntar direccions o informacions al carrer, perquè alguns senyalen qualsevol cosa abans de dir que no en tenen ni idea.

Consell  pràctic: portar un carnet d’estudiant, encara que estigui caducat o qualsevol cosa que se li assembli, permet obtenir descomptes de fins al 50% a la majoria de punts turístics. 
Per esquivar la censura informativa a internet existeixen programes que et permeten veure les pàgines bloquejades (Blogspot, Facebook, Youtube ...), com ara Freegate.

Una pel·lícula per mirar durant el viatge: tot i que és taiwanesa, Eat Drink Man Woman traduïda al castellà com Comer, beber, amar d’Ang Lee.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Dies 82 - 88: Brum brum, Muang Sing, pum

... es feia fosc i vam enfilar el camí de tornada, però a mitja carretera la moto ens va patinar i ens en vam anar al terra. No sabem ben bé que va passar, però després ens van dir que probablement hi havia oli i que els accidents en aquesta ruta eren freqüents. Per sort, passaven alguns vehicles que es van aturar a ajudar-nos, però cap d'ells es dirigia a Luang Namtha, només un motorista que va portar a l'Arnau, tot ensagonat, de paquet mentre la Laura els seguia a poc a poc amb la moto, que com a resultat de la caiguda s'havia trencat el fre, el retrovisor i un intermitent. Van ser els 25 quilòmetres més llargs que hem fet mai. El propietari de la botiga on havíem llogat la moto ens va portar a l'hospital, on tothom ens intentava preguntar què havia passat. "Brum brum, Muang Sing, pum", els explicàvem mentre feiem gestos de moto, carretera sinuosa i caiguda amb les mans.
Vam sortir d'urgències amb 8 punts al front de l'Arnau, cremades i ferides per tot el seu cos i el genoll dret de la Laura inflat i amb un trau, però amb un somriure perquè, per sort, no havia estat res greu i tots els metges i infermeres de l'hospital ens van atendre molt amablement.

L'Arnau després que li cosíssin els 8 punts

Amb la fila que feiem, quan vam tornar a l'alberg tothom ens preguntava què ens havia passat i, comentant la jugada, un australià ens va dir que podríem fer un anunci de les nostres ulleres, que van sobreviure miraculosament a l'accident: "You are going to break, but not your glasses".

Amb el Lisandro, la Sara i el Curro a l'alberg

Abans de caure no teníem clar quin seria el proper destí ni què faríem els propers dies, però ara ja ho sabem:  com a mínim fins dissabte, estar quietets i curar-nos les ferides a l'alberg.

Escrivint al blog

Llegint Colapso

dimarts, 26 d’abril del 2011

Dies 79 - 82: Això és Laos-tia

Ja hem entrat a Laos! El país ens ha enamorat des del primer moment: la gent somriu, els paisatges són impressionants, l'ambient és tranquil, tenen croissants de xocolata i, després de recórrer la Xina, aquí tot sembla més senzill, hi han indicacions per arribar als llocs, als restaurants els menús estan en anglès i la majoria de gent que hem trobat sap parlar també aquesta llengua. És com relaxar-se de cop després de tants dies intentant fer-nos entendre amb els xinesos. A més, a l'hostal on estem a Luang Namtha hem trobat una parella madrilenyo-andalusa molt maca, el Curro i la Sara, i un argentí molt argentí, el Lissandro, amb qui hem compartit sopars, històries de viatges i hem après a jugar al Carcassonne.
Per celebrar l'aniversari de l'Arnau vam llogar una scooter i vam recórrer els voltants del poble, que en realitat és un conjunt de poblets que formem un municipi amb una arquitectura curiosa, ja que s'hi barregen cases d'estil colonial (Laos va ser colònia francesa fins el 1949) amb casetes tradicionals fetes de fusta i alçades sobre pilons. Els voltants estan plens de camps d'arròs i la reserva natural de Nam Ha, una gran àrea selvàtica amb una vegetació realment impressionant creuada per rius i cascades.
El paisatge ens va agradar tant que l'endemà vam agafar un altre cop la moto per travessar la reserva fins al poble de Muang Sing, per una carretera plena de revolts envoltada d'arbres amb tots els tons de verd que us pugueu imaginar i on només se sentien els sorolls guturals procedents de la selva. A mig camí ens va enganxar una tempesta però, per sort, ens vam refugiar a la caseta dels guardes forestals, que ens van ensenyar les primeres paraules en lao:  "Sabai dee" (hola); "Kop chai" (gràcies), "Kop chai lailai" (moltes gràcies) i "Lacon" (adéu). I, quan els vam dir que encara no havíem dinat (eren més de les 2 del migdia i ells dinen a les 12h) ens van preparar ràpidament una sopa de fideus i ou dur casolana.
Quan va amainar vam seguir fins a Muang Sing i vam trobar-nos amb una festa amb tot de gent ballant que ens van convidar a dansar i a beure dos xupitos de licor d'arròs, un per cada cama. Es feia fosc i vam enfilar el camí de tornada, però va ser tan accidentat que ja és mereix un altre capítol.

Casa tradicional del nord de Laos

Arnau creuant un pont de bambú amb la moto

Al mig de la reserva natural de Nam Ha

Arbre caigut al mig de Nam Ha

Cascades

Al mig de la reserva natural de Nam Ha

Que mona

Dinant amb els guardes forestals

La carretera que creua la reserva natural de Nam Ha

Ballant a la festa lao

PD L'Arnau, que és qui acostuma a titular les blocades, estava dubtant entre el títol que hem posat i "me voy aquí al Laos". S'accepten més acudit fàcils sobre Laos per a nous títols.

divendres, 22 d’abril del 2011

Dies 75 - 78: Endavant

En record del meu avi Joaquim, que des del meu cor i d’algun racó del cel on ara està podrà seguir més tranquil·lament el viatge.  

El millor d'estar viatjant sense tenir un camí marcat és que pots agafar qualsevol tren que passa i pujar-hi. I això hem fet aquests últims dies, aprofitar les oportunitats que s'anaven presentant sobre la marxa.
Dalt d'un autobús vam conèixer una professora d'anglès xinesa que ens va convidar a casa seva per participar en una de les seves classes. I ja ens tens a nosaltres un diumenge al matí davant de sis nenes de 13 anys timidíssimes, que s'amagaven pel jardí perquè els feia vergonya parlar amb nosaltres. Al final vam aconseguir saber els seus noms i la seva assignatura preferida de l'escola: "computers". Per agrair-nos-ho, la Huan Lun Yuan, la professora, ens va convidar a dinar una mena de sopa de dumplings (com uns raviolis farcits de carn).

A la tarda vam decidir anar a visitar Menhun, el poble en si no era gran cosa, però vam veure que la carretera estava plena de joves portant a noies molt ben vestides amb les seves motos, així que vam parar-ne un que anava sol i ens va portar a tots dos cap a la meta: un festival dai enmig d'un camp d'hivernacles, amb dones molt elegants ballant, parades de pintxos, tómboles i casetes de tir. Sense saber com vam acabar en mig d'una taula plena de dais, cantant, ballant, aplaudint i bebent licor; encara ara no sabem si celebràvem un casament o era la ressaca de la festa d'any nou. 




Volíem aprofitar per veure els poblets del costat, però no llogaven motos ni bicicletes, així que vam decidir tornar. Per anar a Jinghong no hi havia bus directe, però l'Arnau va intentar escriure en caràcters xinesos el nostre destí i no ho deuria fer tan malament perquè no van passar ni deu minuts que un camioner es va aturar per portar-nos molt amablement de tornada a la ciutat mentre ens explicava en mandarí coses sobre la vegetació de la zona. L'únic que vam entendre era que hi havia molts plataners...

A la nit al Mekong Cafe vam veure un missatge d'un tal Juan que buscava gent per fer una excursió i vam decidir trucar-lo. L'endemà estàvem lligant cinc bicicletes a la baca d'un autobús per tornar a Menhun (qui ens ho havia de dir) i ja tens a un navarrès, una quebequesa, una xinesa i dos catalans pedalejant perduts per carreteres sense indicacions intentant buscar un llac que no vam saber trobar. Malgrat tot, vam trobar temples amagats, vam viure una tempesta tropical tancats dins una botiga de mòbils sentint com tot el poble cridava quan va marxar la llum i vam aprendre que, a vegades, tot és més senzill del que sembla i que el món, per sort, encara està ple de bona gent.







Punt i a part. Estem intentant seguir com podem el Barça, malgrat els últims resultats no acompanyin.



dissabte, 16 d’abril del 2011

Dies 68 - 74: Tercer cap d'any i molta aigua

Hem passat de l'anorac i el forro polar als pantalons curts i les xancletes en un dia, de 0 a 33 graus. Estàvem cansats de tant fred i vam decidir canviar els paisatges tibetans per uns altres més tropicals: els de Xishuangbanna. Només sortir de l'autobús (després de 23 hores de trajecte) ens envaeix la calor i, sobretot, la patxorra que s'hi respira. Aquí durant les hores de sol els carrers estan buits, els bancs i llocs oficials tanquen des de les 11 fins les 15h i els propietaris de les botigues fan la migdiada estirats en tumbones. Ara bé, quan es comença a pondre el sol tot torna a cobrar vida i les voreres s'omplen de taules i cadiretes, olor a barbacoa i cerveses fins ben entrada la mitjanit.
Aquests dies, a més, hem celebrat el tercer cap d'any en quatre mesos. L'1 de gener de 2011 el vam començar menjant raïm i bufant espanta-sogres; el 3 de febrer vam encetar el 4709, l'Any del Conill segons el calendari xinès, contemplant castells de focs a Beijing; i el 15 d'abril hem entrat a l'any 1373 dels Dais xops de cap a peus. Imagineu-vos una guerra d'aigua de tots contra tots per tota la ciutat de Jinghong (que vindria a ser com Manresa de gran però ple de palmeres) amb nens armats amb pistoles d'aigua que fan el doble que ells, avis amb galledes, propietaris de restaurants amb mànegues, joves damunt de camions i furgonetes reconvertides en tancs aquàtics rondant pels carrers, veïnes tirant aigua des de les finestres, iaies carregades amb globus d'aigua ... i quans ens veien tothom apuntava cap a nosaltres (que pel que sembla mullar als estrangers puntua doble) ! Va ser posar els peus al carrer i en menys de 5 minuts semblava que haguessim sortit de la dutxa i en 30 minuts ja teníem els dits arrugats i tot. Una experiència molt divertida i que, a més, ens ha de donar molta sort, ja que segons la tradició dai l'aigua serveix per treure totes les impureses de l'ànima i començar l'any amb energies renovades. Com us podreu imaginar, amb tanta aigua, va ser impossible fer cap fotografia.

Gent a la fira al costat del riu Mekong

Fent el burro amb els dais I

Fent el burro amb els dais II

Monjo budista

Dona mirant els fanalets al riu Mekong

Més fanalets navegant pel riu Mekong

A punt d'enlairar el nostre fanalet volador

Avi, Supersplashing gun 8000 i Power Ranger

Infanteria aquàtica

Emboscada captada des de la finestra de l'hotel

Laura després de la batalla


Punt i a part. A Jinghong hem fet dos nous amics, el Bob i l'Echo (els seus noms xinesos ens resulta impossible transcriure'ls), que el primer dia ens van ajudar a trobar un allotjament barat i amb qui hem compartit pintxos i converses sobre l'economia xinesa. Aquí els treballadors es divideixen en colls blaus (currantes), colls blancs (oficinistes), colls daurats (caps), colls de platí (empresaris) i colls de diamant (milionaris). El que actualment té el coll més ple de diamants de tots és Jack Ma, el fundador de la web Alibaba, a qui coneixen com el Bill Gates de la Xina.

Amb el Bob i l'Echo fent uns pintxos

dimarts, 12 d’abril del 2011

Dies 64 - 67: Què fer mentre tramites visats


Mentre eren vacances a la Xina, no hi havia electricitat i anàvem i veníem a l'Oficina de Seguretat Pública, hem tingut també temps per vistar Shangri-la, una ciutat situada prop de la frontera amb el Tibet a 3.200 metres d'alçada. De fet, el nom real de la població en xinès és Zhongdian i en tibetà Gyeltang, però el 1997 el govern xinès va decidir rebatejar-la com a Shangri-la, la ciutat llegendaria que apareixia al best-seller 'Horitzons perduts' de James Hilton, per impulsar turísticament la zona. La ciutat però no té gaire d'idíl·lic, la majoria de cases del centre històric han estat derrocades i els nous blocs de formigó fan créixer la població a passes de gegant. Molt a prop hi ha el Ganden Sumsetling Gompa, un bonic conjunt de temples tibetans rodejats de casetes de tova (que ens recorden les d'un pessebre) amb una intesa vida monàstica, o almenys això ens fa pensar la pudor de peus i oli d'espelma que sentim a l'interior dels temples.










Durant un parell de dies també anem a fer el trekking de Hutiao Xia (Gola del Salt del Tigre), un dels barrancs més profunds del món amb 3.900 vertiginosos metres des de les aigues del riu Yangtzé fins als cims nevats de les muntanyes d’Haba. La caminata transcorre per camins de cabres entre l’escarpada muntanya, camps, poblets, alguna cascada i al fons al fons de tot veiem, de tant en tant, els ràpids del riu. A l'alberg on parem a dormir coneixem a la Bey i al Dabao (un noi que té nom de marca de cosmètics xinesos) que ens ensenyen les constel·lacions i expliquen llegendes xineses sobre les estrelles i la lluna.



  





Punt i a part. Us intentarem explicar alguna de les històries (o almenys la versió que nosaltres vam entendre en xinglès). La primera era sobre la lluna. Segons la llegenda un home molt fort va aconseguir disparar una flama de foc amb el seu arc i arribar fins al cel creant una estrella, davant d’aquesta fita el déu dels cels el va premiar amb l’elixir de la vida eterna. La seva dona però, no va poder resistir la temptació i es va beure tot l’elixir cosa que va provocar la ira del déu, que la va castigar a viure eternament sola a la lluna. Allà es va enamorar d’un altre home que hi anava cada dia a podar un arbre i també hi havia un conill que no sabem exactament què hi feia.

La segona és sobre el dia dels enamorats, que a la Xina se celebra el 7 de juliol. Segons la llegenda hi havia set estrelles germanes que es reflectien en un llac i un dia una d’elles es va enamorar d’un home i va baixar a viure a la Terra, on va formar una família. Tot i això, quan el déu dels cels ho va descobrir, es va enfurismar molt i va castigar a l’estrella a tornar a viure al cel. Ella plorava i plorava cada dia perquè enyorava el seu estimat. Veient que estava tan trista, el déu va permetre que un dia a l’any es retrobessin a través d’un pont que, amb l'ajuda d'uns ocells, el seu estimat va construir per arribar al cel.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Dies 63 - 66: I ens ha costat Déu i ajuda ...

Ja ho sabem, hem trigat uns dies a actualitzar, però preferíem fer la blocada amb el visat renovat sota el braç, que ens ha costat Déu i ajuda ... (per cert, a la Xina també ens ha arribat el nou disc de Manel).
Vam tornar del Lugu Hu cap a Lijiang perquè crèiem que el visat expirava el dia 5 d'abril i havíem llegit que és millor no apurar fins l'últim dia. Tot i això, quan arribem a Lijiang ens n'assabentem que a la Xina tenen quatre dies de festa nacional, que no sabem exactament quan comencen ni quan acaben. Així que al matí següent, dia 4, ens plantem a l'Oficina de Seguretat Pública, on expedeixen els visats, però ens diuen que està tancada. A la porta trobem una noia xinesa que parla anglès i ens acompanya a dins a veure el funcionari de guàrdia per si ell ens pot ajudar, però ens diu que al departament de visats està tothom de vacances. Per sort, enganxem el poli bo i, al veure la nostra cara de preocupació, truca a un dels funcionaris perquè vingui expressament a donar-nos un cop de mà. En 10 minuts apareix, amb la seva xupa de cuir i ulleres estil xèrif, el poli a qui els col·legues anomenen Obama, per la seva semblança física amb el president nord-americà, que ens obra l'oficina de visats i comença a tramitar-los. Al cap de res però, ens mira i ens diu que no ho pot gestionar perquè a l'hotel on estem allotjats no han entrat les nostres dades al registre (els truca i diuen que no saben com fer-ho perquè som els primers estrangers que hi tenen). Tot i això, ens diu que el nostre visat expira el dia 6 i no el 5 com ens pensàvem, amb la qual cosa l'oficina ja tornarà a estar oberta i podrem extendre'l sense problemes.
Amb aquest dia de marge decidim anar cap a Shangri-la, a quatre hores de viatge, on tothom ens ha dit que t'arreglen el visat al moment (a Lijiang t'has d'esperar 3 dies). Així que el dia 6 al matí ens presentem a l'Oficina de Shangri-la, però resulta que no hi ha llum en tot el poble i no saben segur quan tornarà, ens diuen que pot trigar deu dies ... Merda! En veure la nostra cara desencaixada i tenint en compte que se'ns acaba ja el visat, el funcionari ens diu que passem a les 18h, que a partir d'aquella hora tenen generadors per garantir el subministrament al poble. Quan hi tornem a l'hora senyalada resulta que només tenen electricitat a la planta baixa, però el servidor està a la tercera i no poden obrir el programa per introduir les nostres dades. Com que ens sembla tan increïble i ja no sabem que més pot passar, decidim prendre'ns la mala sort en conya...
El poli, per sort, ens diu que no ens preocupem, que com que ja hem omplert els formuaris amb la petició no haurem de pagar la multa i que tornem demà al matí, que potser ja tenen electricitat.
El dia 7 al matí, el primer dia de la nostra il·legalitat a la Xina, l'Oficina de Seguretat Pública és l'únic edifici de tot Shangri-la que encara no té electricitat ... En comptes de desesperar-nos de nou, decidim deixar allà els passaports i marxar un parell de dies a fer el trekking de les Tiger Leaping Gorges; el poli ens diu que ja ens trucarà per avisar-nos quan estiguin enllestits. El mateix dia a la tarda ens avisa que ja està tot solucionat, que l'endemà podem passar a recollir els nostres passaports. Bieeeen! Després de cinc dies per fi tenim els visats en regla! Haurem de suposar que, al cap i a la fi, hem tingut bona sort ...