Oli d'Espàrrec: Dies 89 - 93: Remuntant les aigües del Nam Ou

Tot i que encara no estem recuperats del tot, després d'una setmana de repòs estàvem cansats d’estar quiets, així que vam agafar un autobús fins a Nong Khiaw. Laos és un país petit i les distàncies entre els destins són relativament curtes, o almenys així ho sembla sobre el mapa, perquè quan puges dalt de l’autobús resulta que les carreteres estan plenes de forats, els busos no acaben de tirar i els conductors s’ho prenen amb molta calma - cada hora hi ha una aturada tècnica al mig del camí per anar al lavabo - i així les hores van passant i passant.

Al vespre arribem per fi a Nong Khiaw, un poblet enclavat en un màgic paisatge de pedra calcària amb unes quantes cases repartides a banda i banda del Nam Ou, unides per un gran pont de formigó. Els seus habitants han fet del riu la seva principal font de vida: pescadors, barquetes que transporten turistes i passatgers, nens fent competicions de rem amb barques velles, dones que es renten ... sempre hi ha gent dins de l’aigua.

Després de passar un dia tranquil observant el moviment del poble, vam agafar una barqueta fins a Muang Ngoi Neua, a una hora de trajecte. Al poblet només s’hi arriba a través del riu, però està ple de guesthouse i restaurants, una mica massa ple pel nostre gust. Així que ens endinsem pels boscos, passem unes coves, creuem camps d’arròs amb búfals d’aigua, travessem uns quants rierols, ens perdem, ens retrobem, se’ns esquerda un pont de fusta i caiem, pugem un turonet i, a l’altra banda, per fi i després de més de 3 hores caminant a ritme de coixos, veiem un poble: Huay Sen. Una trentena de cases de fusta i bambú aïllades de l’entorn per unes tanques i unes escaletes que protegeixen les famílies dels animals salvatges. Al matí els grans trituren i assequen fulles de tabac, a la tarda els nens juguen a takraw (una barreja de futbol i voleibol) i durant tot el dia els porcs, les gallines i els ànecs passegen alegrament pels carrers polsosos de la vila.

El Khampan és el propietari de la única guesthouse del poble: una habitació de fusta plena de forats amb una manta estirada al terra i una mosquitera. És tan simpàtic que ens quedem dos dies a casa seva, bebent xupitos de lao-lao (licor d’arròs artesanal) després de cada àpat, jugant a cartes amb els seus fills, responent a les seves preguntes sobre Barcelona - quins animals tenim, si les cases estan fetes de bambú, què mengem- i anant a dormir a les 8 del vespre, que aquella hora allà ja es negra nit.