Dies 94 – 95: Una bomba cada 8 minuts

De Nong Khiaw hem anat cap a Vieng Xai, a conèixer una mica més de prop la història recent del país. La guerra del Vietnam apareix a tots els llibres d’història, però la que els EUA van lliurar aquí durant nou anys va passar gairebé desapercebuda a ulls internacionals. I no precisament per la seva baixa intensitat: Laos és el país més bombardejat del món, entre 1964 i 1973 cada 8 minuts explotava una bomba, els nord-americans van llançar aquí més artilleria que a Alemanya i Japó junts durant la Segona Guerra Mundial; en total 2 tones de bombes per cada habitant.

En el context de la guerra freda amb la URSS i amb l’objectiu de frenar l’avanç del comunisme pel sud-est asiàtic, els EUA van situar Laos com a país límit. Els laosians s’havien declarat neutrals, però el seu Parlament es va dividir en tres faccions: els conservadors pro-democràcia, els que volien seguir sent neutrals i els comunistes del Pathet Lao. Els EUA van aprofitar la situació per armar i entrenar l’ètnia hmong, partidaris de la democràcia, i desencadenar una guerra en la que els americans van tenir un paper protagonista. Al mig de les selves del nord del país, no massa lluny de la frontera amb Vietnam, la CIA va construir una base secreta que durant els anys de la guerra es va convertir en l’aeroport més transitat del món, malgrat no aparèixer en cap mapa ni radar.

Els laosians van començar a veure com els seus pobles eren bombardejats i destruïts sense saber ni qui ni per què els atacaven, ja que la majoria eren pagesos amb economies de subsistència que ni tan sols sabia on estaven els EUA. Durant aquells anys la població va viure amagada en coves i els comunistes del Pathet Lao també es van refugiar en cases-coves que van construir a Vieng Xai, a tocar amb el Vietnam. En aquest poble hi ha més de 400 coves, entre les que es troben les dels membres del politburó i dels soldats comunistes que van organitzar des d’aquí la resistència.

Les coves, que es poden visitar, disposen de cuines, dormitoris, lavabos i sales d’emergència per  bombardejos amb armes químiques; hi ha coves que servien d’escola, d’hospital i, fins i tot, una cova-teatre. La visita val molt la pena, sobretot per les explicacions de l’àudioguia, que recull la veu de testimonis reals que expliquen com van viure aquells nou anys i com l’odi cap aquells que els bombardejaven va fer augmentar entre la població el suport al comunisme i la revolució, exactament el contrari del que pretenien els EUA bombardejant-los. 

El menjador d'una cova

Interior d'una cova

Entrada de la cova

La cova on vivien més de 2.000 soldats comunistes

Passadís d'enllaç entre dues coves

Entre aquestes muntanyes s'hi refugiava la gent

Punt i a part. Per anar de Vieng Xai a la capital de la regió, Sam Neua, havíem d’agafar un tuc-tuc, però resulta que al ser dissabte no en sortia cap després del migdia. Per sort, mentre dinàvem vam conèixer els caps de la companyia Electricité Du Laos (l’Endesa del país) i, aprofitant que ens havien donat el mòbil, vam enviar-los un missatge per explicar-los la situació. Al cap d’una estona  ens van enviar un 4x4 amb xòfer que ens va portar a mig camí del nostre destí, on els vam retrobar bebent, menjant i cantant com feia unes hores, abans al restaurant ara a casa d’uns amics. D’allà ens van portar directes a l’estació d’autobusos de Sam Neua, a 40 minuts de trajecte, però abans ens van inflar de xupitos de lao-lao, cervesa, pells de búfal i bambús. 

Amb els caps d'Electricite du Laos