dimecres, 31 d’agost del 2011

Mar i muntanya

La següent parada va ser Dalat, una ciutat situada a 1500 metres d'altitud, a la zona muntanyosa del sud del país. Se la coneix popularment com a Ciutat de les Flors i quan ens hi anem acostant entenem perquè: aquí no hi ha els tradicionals camps d'arròs, sinó que està ple d'hivernacles on cultiven tota mena de flors, ja que el seu clima fresc-primaveral és ideal pel creixement d'un bon nombre de plantes. Les guies descriuen Dalat com un lloc bohemi i destí turístic d'enamorats, a nosaltres ens va semblar més aviat una ciutat molt "kistch". Té un llac ple de barquetes en forma de cisne del amor, un petit parc d'atraccions amb una còpia del castell de Disney a l'entrada, alguns edificis amb molins de vent holandesos ...  El més sorprenent va ser la Crazy House,  un edifici construit per un arquitecte vietnamita, que sembla haver-se inspirant en dos catalans: Antoni Gaudí i Salvador Dalí. L'edifici és una barreja entre conte de fades i casa de l'horror,  amb formes d'arbres, animals, telaranyes i coves. Per 35$ podies quedar-t'hi a dormir, però crec que nosaltres seríem incapaços d'aclucar l'ull allà dins.


El mal temps va fer que només passessim un dia a Dalat i decidissim anar cap a la platja, a Mui Ne, un petit poble de pescadors que s'ha convertit en un destí turístic molt popular gràcies a les seves dunes vermelles i blanques i també a les seves onades, que la converteixen en pol d'atracció pels amants del surf. Com a conseqüència d'això a les afores del poble hi ha 15 km de platja plens d'hotels i resorts, un a tocar de l'altre. Ens allotgem en un resort per motxilers, a primera línia de mar i amb piscina (12$ per nit). Caminar per les dunes vermelles amb el sol del matí ens fa sentir com si estiguessim veritablement en un desert. A la platja del poble s'hi amunteguen els peixos assecant-se al sol i les barquetes dels pescadors, algunes amb una peculiar forma rodona, com una piscina petita amb rems.





Aquesta última foto té sorpresa, obriu-la i ja veureu ...


dimecres, 24 d’agost del 2011

A reveure amics!

Després de 15 hores en tren arribem a Hué, l'antiga capital imperial del país. La seva ciutadella ens recorda la Ciutat Prohibida de Pekin, però a petita escala i amb una arquitectura diferent. Aquí hi van viure els emperadors de la dinastia Nguyen, en un recinte tancat situat a la vora del riu Perfum, amb els seus temples, teatres i residències. La ciutat propra prohibida era l'espai més restringit de tots, on només hi podia accedir l'emperador, les seves concubines i els eunucs. Actualment aquesta és la zona més devastada del recinte, que va ser bombardejat pels americans durant la guerra.
A Hué ens acomiadem de la Joana, la Sheila, l'Álvaro i l'Àlex, que segueixen cap al sud. Ens ho hem passat molt bé aquests dies, anàvem a un ritme accelerat, però us trobem molt a faltar!
El segon dia que passem a Hué fem una ruta pels voltants de la ciutat amb dos "moteros" Easyriders i les seves Suzuki - Harley Davidson. Els easyriders tenen fama de ser un dels millors guies de Vietnam, coneixen bé les ciutats i parlen un anglès prou acceptable. Ens porten a les tombes de l'emperador Tu Duc, la pagoda de Thien Mu, un antiga Arena on lluitaven elefants i tigres i a un bunker americà, mentre avancem les scotters que circulen pels carrers i, de tant en tant, tiren una mica la canya.







I de Hué a Hoi An, una de les ciutats amb més encant del país, però també de les més turístiques. Hoi An va ser un port internacional de comerç en el segle XVII i en els seus carrers encara es conserven vestigis de la seva època d'esplendor, amb mostres d'arquitectura xinesa, japonesa i europea. La ciutat també és coneguda pels seus sastres i està ple de botigues on et fan vestits i sabates a mida. El millor de Hoi An però, és el menjar. Aquí hem trobat el que és, de moment, el millor restaurant de Vietnam, el Quan An 19. Un plat de white rose (dumplings farcits de gambes), noodles Cao Lao, wonton fregit amb verduretes i vedella acompanyat per dues cerveses locals, tot deliciós i pel mòdic preu de 3,5 euros. Ens va agradar tant que el dia següent vam repetir!
També vam visitar les ruïnes de My Son, una antiga ciutat Cham, amb un estil semblant a Angkor Wat, però molt més petit i més antic, ja que data del segle IV.  Els temples conserven encara unes pedres monolítiques en forma de penis anomenades "linga", que es col·locaven damunt unes altres pedres en forma de vagina, les "yonis", que era on els chams hi abocaven aigua beneïda abans de posar-se a resar.









dilluns, 22 d’agost del 2011

Les illes del drac

Baixem de les muntanyes fins al Golf de Tonkin per contemplar un dels paisatges més fascinants del planeta: la badia d'Halong. Imagineu-vos un mar d'aigues verdes esquitxat per prop de 2.000 illes de pedra calcària que, segons la llegenda, dibuixen la cresta d'un drac que s'endinsa en el mar després d'haver ajudat al poble vietnamita a véncer als invasors xinesos. La badia és immensa i, fins i tot, la boira li dóna un toc de misteri que la fa encara més espectacular. El paisatge seria gairebé idíl·lic, si no fos per les desenes de vaixells que naveguen per la zona i resten una mica de màgia a la famosa i turística badia d'Halong.
Nosaltres vam navegar per la badia durant dos dies a bord del Vega Cruise. Des de la seva coberta vam veure l'alba (el sol no perquè estava emboirat) a les 5.15h del matí i a la tarda ens servia de trampolí per saltar a l'aigua i refrescar-nos després d'haver remat en un kayak doble entre les illes .També vam visitar la cova més gran, la Surprising Cave, i vam pujar les 400 escales que condueixen a la pagoda que hi ha al cim de la illa de Titop per contemplar les vistes, llàstima que se'ns va posar a ploure just en aquell moment.
Hem de dir que, després de passar-nos una bona estona preguntant preus per fer les sortides a Sapa i Halong Bay, l'agència Vega Travel (recomenada al foro de viajeros) va complir amb les expectatives: al trekking, un paisatge preciós, una guia molt simpàtica i un allotjament "homestay" molt autèntic i al vaixell, 14 passatgers, 2 "cucarachas" i 0 rates. Bona elecció Àlex!








dissabte, 20 d’agost del 2011

Caminant de la mà d'una h'mong

Un tren nocturn ens allunya del caos d'Hanoi i ens apropa a la zona muntanyosa del nord, plena de verdes terrasses d'arròs, poblets i els colorits vestits de les dones de les diferents ètnies que habiten la regió de Sapa.  Hem agafat un trekking de dos dies que recorre la vall de Ba Ho, que a causa de la pluja que ha caigut té un color verd molt intens, però també uns camins enfangats i relliscosos. Sort de les vuit dones de l'ètnia h'mong que ens acompanyen en el primer tram i ens donen la mà cada vegada que veuen que estem a punt de patinar muntanya avall (malgrat l'ajuda hi ha qui no es lliura de quedar amb la roba plena de fang). Caminen amb botes d'aigua o xancletes, tenen una força increïble i arriben sense una taca de fang, això sí, a l'hora de dinar tocar "shopping" per agrair-los l'ajuda.
A la tarda arribem al poblet de Giang ta Chay. Després de set hores i mitja caminant, l'aigua fresca del riu i unes patates fregides amb all ens revitalitzen a tots. Dormim a casa d'una família dzay que ens prepara un banquet deliciós per sopar i ens fa brindar vuit vegades al crit de "mot, hai, ba, uo!" (u, dos, tres ja!) amb un licor d'arròs casolà popularment anomenat "happy water".
L'endemà, després de confirmar que el licor no causa ressaca, seguim la ruta muntanya amunt. Malgrat la boira, el paisatge és preciós, i els 24 km recorreguts entre terrasses d'arròs i ponts penjants compleixen del tot les nostres expectatives, però ens deixen, a alguns, unes bones "agulletes" a les cames.












 

divendres, 19 d’agost del 2011

La ciutat on dorm el Tiet Ho

Després d'una setmana força intensa, comencem a actualitzar el bloc. Els tres primers dies del viatge els vam passar a Hanoi, la petita i agradable capital del país. Hanoi conserva encara un cert aire colonial francès en l'arquitectura dels seus edificis i parcs, però l'activitat dels carrers ens recorda que estem a l'Àsia. Motos, bicicletes, taxis i  venedors ambulants circulen caòticament pels carrers serpentejants del casc antic i les voreres estan plenes de botigues de tot tipus, des de sabateries o herbes medicinals a fabricants de làpides o escales de bambú.
La ciutat acull el mausoleu de Ho Chi Minh, que està embalsamat dins un taut de vidre, de la mateixa manera que estan enterrats altres grans líders comunistes com Mao o Lenin. L'espai és grandiós i amb una vigilància absoluta, a l'interior del mausoleu els guàrdies vetllen perquè tothom vesteixi adequadament (està prohibit entrar amb pantalons curts i tirants), no es facin fotos i el silenci sigui absolut. És una imatge tètrica i impactant alhora, sembla que el Tiet Ho s'hagi d'aixecar en qualsevol moment.
Al vespre, després de sopar, vam anar a fer unes bia hoi, una cervesa de barril destil·lada a Vietnam, que deu ser segurament de les més barates del món (5.000 dongs, no arriba a 20 cèntims d'euro el got).

Moto pel casc antic de Hanoi

Paradetes de menjar

Foto d'equip amb els nens que casi els guanyen jugant a futbol

Perruquera amb Arnau i Joana de fons

Bicileta carregada de porcelanes

Al Temple de la Literatura, amb unes vietnamites que celebraven els seus 21 anys

Davant del Mausoleu de Ho Chi Minh




Vietnam Telecom, el gran sistema de cablejat d'Hanoi

Fent unes bia hoi al casc antic amb l'Anthony i el Jordi


divendres, 12 d’agost del 2011

Ja hi tornem a ser!

Ja hem arribat a Hanoi! Després de dos mesos i mig a casa hem reemprès el viatge a Vietnam, amb molt bona companyia. Realment una companyia espectacular que encara s'ha de completar amb d'altres. Demà intentarem guiar-nos per la rauxa catalana i tancarem el recorregut dels propers dies.


PD: Perquè després et queixis Emmanuel. Per cert, aquesta entrada conté traces d'Arnau, Alvaro i Àlex.