Dies 99 – 107: Aturada tècnica

Estem a Luang Prabang, la tercera ciutat més gran de Laos, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i, segons diuen, una de les més boniques del sud-est asiàtic. Tot i que encara no les hem vist totes i no podem jutjar, la veritat és que no ens importaria gens tornar-hi. Situada a la confluència dels rius Mekong i Nam Khan i envoltada de verdes muntanyes, plena de temples i edificis colonials, carrers amb palmeres i olor a flors, cafès i botiguetes d’artesania, la ciutat transmet una bellesa relaxada i sembla que aquí el temps transcorri més pausadament que a la resta del món.

Ens vam llevar a les 5h del matí per veure el Tak Bat (la processó d’almoina dels monjos). Cada dia, a l’alba, els monjos surten dels seus temples i caminen descalços i en filera pels carrers, on els esperen els laosians, asseguts a terra també descalços amb cistells plens d’arròs cuinat (aquí l’arròs és glutinós, com enganxós) i altres menjars, a mesura que els monjos passen per davant seu els van introduint a les olles metàl·liques que porten penjades de l’espatlla un grapadet d’arròs, una peça de fruita o una llaminadura. La imatge és molt poètica: tot de túniques taronges caminant descalces i en silenci a trenc d’alba. 

L’endemà vam anar al Tat Kuang Si, un parc ple de petits salts d’aigua, basses de color turquesa i una cascada de 25 metres. Tot i que ens va ploure, l’Arnau va tenir temps de fer el Tarzan saltant a l’aigua des d’una corda-liana que hi havia penjada en un arbre.

I també hem fet turisme sanitari visitant l’hospital de Luang Prabang en dues ocasions, en una de les quals vam xerrar amb l’ambaixador d’Austràlia que es trobava fent una visita informativa amb tota la seva delegació. La primera, va servir per descartar cap trencament al genoll de la Laura i la segona, cinc dies després, per desinfectar-li la ferida, que havia adquirit un color “catxumbu” bastant lleig. En dos dies, abans de tornar al metge, vam marcar totes les x del que no s’ha de fer amb una ferida oberta infectada: no posar-hi alcohol (i menys encara lao-lao), no posar-hi iode perquè fa crosta, no rentar-la amb sabó líquid perquè té cremes, no destapar-la ... Així que ara portem uns dies fent repòs per prescripció mèdica.

Dies 96 – 98: Gerres entre metralla

La regió més afectada per la guerra secreta dels EUA va ser la coneguda com l’Esplanada de les Gerres, als voltants de la ciutat de Phonsavan. En diversos emplaçaments d’aquesta àrea s’han trobat una sèrie de gerres fetes de pedra d’uns 2.000 anys d’història, però no se sap amb certesa ni quina civilització les va construir ni per a què servien. Aquesta incògnita li dóna un toc de misteri al paisatge ja de per si peculiar que conformem les gerres escampades entre turons. Entre les diverses teories sobre el seu ús, l’Arnau és més partidari que s’utilitzaven en alguna mena de ritus funeraris com a ofrena als déus perquè tinguessin cura de l’ànima dels difunts; una altra teoria apunta que les gerres s’omplien d’aigua i servien d’abeuradors per les caravanes que venien de la India seguint una ruta comercial. 

De moment, el seu origen seguirà sent una incògnita perquè la zona està plena de bombes i metralla, algunes de les quals encara sense detonar, i això impossibilita la feina dels arqueòlegs. De fet, a Laos encara queden desenes de milions de bombes mig enterrades i cada dia mor una persona a causa de l’explosió d’alguna d’elles. 

Per aquests paratges és fàcil encara veure alguns dels efectes de la guerra: l’antiga capital, Muang Khoun, encara manté mig en peu algunes columnes d’un temple originari del 1582 i una estàtua de Buda que, a conseqüència del bombardeig, llueix un somriure aixafat que li dóna un toc mig burleta; estupes mig derruïdes, les parets d’un antic palau, les restes d’un tanc rus...

En alguns poblets de la zona han desenvolupat una enginyosa arquitectura, reciclant les antigues bombes i míssils per reconvertint-los en pilars de suport per les casetes de bambú, tanques, barbacoes, testos per a flors ... El que abans servia per matar, ara s’utilitza per viure, tota una mostra que el poble laosià prefereix mirar endavant amb un somriure abans que encegar-se en l’odi cap a aquells que els van bombardejar. 

Dies 94 – 95: Una bomba cada 8 minuts

De Nong Khiaw hem anat cap a Vieng Xai, a conèixer una mica més de prop la història recent del país. La guerra del Vietnam apareix a tots els llibres d’història, però la que els EUA van lliurar aquí durant nou anys va passar gairebé desapercebuda a ulls internacionals. I no precisament per la seva baixa intensitat: Laos és el país més bombardejat del món, entre 1964 i 1973 cada 8 minuts explotava una bomba, els nord-americans van llançar aquí més artilleria que a Alemanya i Japó junts durant la Segona Guerra Mundial; en total 2 tones de bombes per cada habitant.

En el context de la guerra freda amb la URSS i amb l’objectiu de frenar l’avanç del comunisme pel sud-est asiàtic, els EUA van situar Laos com a país límit. Els laosians s’havien declarat neutrals, però el seu Parlament es va dividir en tres faccions: els conservadors pro-democràcia, els que volien seguir sent neutrals i els comunistes del Pathet Lao. Els EUA van aprofitar la situació per armar i entrenar l’ètnia hmong, partidaris de la democràcia, i desencadenar una guerra en la que els americans van tenir un paper protagonista. Al mig de les selves del nord del país, no massa lluny de la frontera amb Vietnam, la CIA va construir una base secreta que durant els anys de la guerra es va convertir en l’aeroport més transitat del món, malgrat no aparèixer en cap mapa ni radar.

Els laosians van començar a veure com els seus pobles eren bombardejats i destruïts sense saber ni qui ni per què els atacaven, ja que la majoria eren pagesos amb economies de subsistència que ni tan sols sabia on estaven els EUA. Durant aquells anys la població va viure amagada en coves i els comunistes del Pathet Lao també es van refugiar en cases-coves que van construir a Vieng Xai, a tocar amb el Vietnam. En aquest poble hi ha més de 400 coves, entre les que es troben les dels membres del politburó i dels soldats comunistes que van organitzar des d’aquí la resistència.

Les coves, que es poden visitar, disposen de cuines, dormitoris, lavabos i sales d’emergència per  bombardejos amb armes químiques; hi ha coves que servien d’escola, d’hospital i, fins i tot, una cova-teatre. La visita val molt la pena, sobretot per les explicacions de l’àudioguia, que recull la veu de testimonis reals que expliquen com van viure aquells nou anys i com l’odi cap aquells que els bombardejaven va fer augmentar entre la població el suport al comunisme i la revolució, exactament el contrari del que pretenien els EUA bombardejant-los. 

El menjador d'una cova

Interior d'una cova

Entrada de la cova

La cova on vivien més de 2.000 soldats comunistes

Passadís d'enllaç entre dues coves

Entre aquestes muntanyes s'hi refugiava la gent

Punt i a part. Per anar de Vieng Xai a la capital de la regió, Sam Neua, havíem d’agafar un tuc-tuc, però resulta que al ser dissabte no en sortia cap després del migdia. Per sort, mentre dinàvem vam conèixer els caps de la companyia Electricité Du Laos (l’Endesa del país) i, aprofitant que ens havien donat el mòbil, vam enviar-los un missatge per explicar-los la situació. Al cap d’una estona  ens van enviar un 4x4 amb xòfer que ens va portar a mig camí del nostre destí, on els vam retrobar bebent, menjant i cantant com feia unes hores, abans al restaurant ara a casa d’uns amics. D’allà ens van portar directes a l’estació d’autobusos de Sam Neua, a 40 minuts de trajecte, però abans ens van inflar de xupitos de lao-lao, cervesa, pells de búfal i bambús. 

Amb els caps d'Electricite du Laos

Dies 89 - 93: Remuntant les aigües del Nam Ou

Tot i que encara no estem recuperats del tot, després d'una setmana de repòs estàvem cansats d’estar quiets, així que vam agafar un autobús fins a Nong Khiaw. Laos és un país petit i les distàncies entre els destins són relativament curtes, o almenys així ho sembla sobre el mapa, perquè quan puges dalt de l’autobús resulta que les carreteres estan plenes de forats, els busos no acaben de tirar i els conductors s’ho prenen amb molta calma - cada hora hi ha una aturada tècnica al mig del camí per anar al lavabo - i així les hores van passant i passant.

Al vespre arribem per fi a Nong Khiaw, un poblet enclavat en un màgic paisatge de pedra calcària amb unes quantes cases repartides a banda i banda del Nam Ou, unides per un gran pont de formigó. Els seus habitants han fet del riu la seva principal font de vida: pescadors, barquetes que transporten turistes i passatgers, nens fent competicions de rem amb barques velles, dones que es renten ... sempre hi ha gent dins de l’aigua.

Després de passar un dia tranquil observant el moviment del poble, vam agafar una barqueta fins a Muang Ngoi Neua, a una hora de trajecte. Al poblet només s’hi arriba a través del riu, però està ple de guesthouse i restaurants, una mica massa ple pel nostre gust. Així que ens endinsem pels boscos,  passem unes coves, creuem camps d’arròs amb búfals d’aigua, travessem uns quants rierols, ens perdem, ens retrobem, se’ns esquerda un pont de fusta i caiem, pugem un turonet i, a l’altra banda, per fi i després de més de 3 hores caminant a ritme de coixos, veiem un poble: Huay Sen. Una trentena de cases de fusta i bambú aïllades de l’entorn per unes tanques i unes escaletes que protegeixen les famílies dels animals salvatges. Al matí els grans trituren i assequen fulles de tabac, a la tarda els nens juguen a takraw (una barreja de futbol i voleibol) i durant tot el dia els porcs, les gallines i els ànecs passegen alegrament pels carrers polsosos de la vila.

El Khampan és el propietari de la única guesthouse del poble: una habitació de fusta plena de forats amb una manta estirada al terra i una mosquitera. És tan simpàtic que ens quedem dos dies a casa seva, bebent xupitos de lao-lao (licor d’arròs artesanal) després de cada àpat, jugant a cartes amb els seus fills, responent a les seves preguntes sobre Barcelona - quins animals tenim, si les cases estan fetes de bambú, què mengem- i anant a dormir a les 8 del vespre, que aquella hora allà ja es negra nit.

 

Nong Khiaw

Barquetes al riu Nam Ou

Dones filant i teixint a Nong Khiaw

Contemplant els nens remant a Nong Khiaw

Nens banyant-se al Nam Ou

Travessant camps d'arròs

Nens jugant a takraw a Huay Sen

Huay Sen

Huay Sen

De relax a Huay Sen

Esmicolant les fulles de tabac

Amb el Khampan bebent lao-lao

Amb la mama del Khampan

Enfangats

Creuant el riu de tornada a Muang Ngoi Neua